«Tots érem allà per un motiu: apropar-nos més a Déu»

El Camino, ràpid de dir-ho, però llarg quan el fas. 120 quilòmetres en cinc dies, cinc etapes diferents, plenes d’emocions i sentiments, de cansament però llargs somriures.

El primer dia, dalt del bus, la majoria anàvem amb pors i ens fèiem la pregunta: «Què hi faig jo aquí?, per què m’hi he apuntat?, amb la calor que fa i la peresa que em fa caminar…?» Però quan va arribar la primera parada la majoria dels dubtes ja s’anaven resolent i començàvem a passar-nos-ho bé, malgrat que el primer dia els horaris tan marcats ens van espantar una mica —sopar abans de les nou i anar a dormir abans de les onze…—.

Les etapes començaven i amb elles anaven lligades mil i una emocions. En cada una teníem temps per a parlar amb els companys, fer nous amics, riure, però també teníem temps per reflexionar i sobretot per a créixer com a persones. El Camino ens ha ajudat a valorar el que tenim, valorar el que és dormir en un llit i tenir el menjar a taula cada dia. El Camino ha suposat una descàrrega d’emocions increïble i ens ha servit per fixar-nos en nosaltres mateixos, per saber què amaguem cadascú de nosaltres, ens ha servit per a pensar en aquells que més estimem i saber quan hem de demanar perdó o quan hem de donar gràcies.

El Camino no ha fet més que començar, ara som nosaltres els que hem de complir tots aquells propòsits que vam dir l’últim dia, som nosaltres els que hem de mantenir les noves amistats, som nosaltres els que hem de saber com comportar-nos davant de cada situació. Vull donar gràcies a l’increïble grup de joves que vam anar-hi i a les cuineres, i gràcies també a tots aquells que en el seu dia em van dir: «Vinga, Aina, apunta’t que després te’n penediràs!», i sort que els vaig fer cas!

A l’arribar a Santiago, a la plaça de l’Obradoiro, només s’hi veien somriures i cares de satisfacció, satisfacció de la que tant havíem anhelat i parlat cada dia en les pregàries diàries, la primera al despertar-nos i l’altra abans d’anar a dormir, pregàries que ens ajudaven a perdre la vergonya i a no tenir por per mostrar la nostra fe, perquè tots érem allà per un motiu, apropar-nos a Déu. L’eucaristia diària també ens hi ajudava. El moment que va deixar una gran empremta dins meu va ser el de les confessions. Mai havia viscut una celebració amb tant de silenci i companyonia.

Aina Fargas Saladié,
jove de la Parròquia de Sant Jaume Apòstol de Riudoms

FOTOS!