Bon estiu!

Bon estiu!

Quan l’amor fa vacances

Avui em pregunto què passa quan l’amor fa vacances? Quan l’amor fa vacances la fe se’n ressent, la caritat es quantifica i l’esperança s’esfuma. Quan l’amor fa vacances la gratuïtat és un absurd i l’agraïment —ai l’agraïment— es converteix en un deure dels altres.

Quan l’amor fa vacances el jo és més fort que l’altre, les persones, actors d’un relat egocèntric i narcisista, i Déu… queda lloc per a Déu quan l’amor fa vacances?

Si l’amor és un principi, un valor, una vocació, un compromís, on queda tot això si arriba un moment que podem dir a la pràctica que fa vacances?

L’amor esdevé un relatiu més, un opinable, un vassall de la meva voluntat, i perd així la seva essència, que és ser un absolut.

Ja sé que cap de vosaltres no vol que l’amor que us tenen faci vacances, ningú no vol que es descuidin d’estimar-lo, de cuidar-lo, de recordar-lo, d’acompanyar-lo. Ningú!

Igualment espero que cap de nosaltres, conscientment, vulguem oferir un amor capritxós i inconstant als qui tenim al voltant. Per aquest motiu m’agradaria que tots plegats ens preguntéssim com vivim el nostre amor a Déu. L’amor al Pare de Misericòrdia i Déu de tot consol, el Fill que és llum i paraula, i l’Esperit que és saviesa, força i sosteniment. ¿Com vivim l’amor a aquell de qui hem rebut la vida i una missió, nosaltres, que som el blanc de tota esperança divina, la nineta de la seva creació fecunda.

Estimats, que l’estiu i el trencament amb molts dels ritmes que anem mantenint al llarg de l’any no posterguin la familiaritat, l’hàbit i l’ofrena a aquell que no fa vacances per nosaltres.

Perquè estimats, això de la fe va d’amor, i l’amor va de fidelitat. Com diu sant Joan de la Creu, al final de la vida se’ns jutjarà per l’amor: a Déu i als germans.

Perquè l’amor de Déu no fa vacances, ell us espera novament cada diumenge al voltant de l’altar.

Simó Gras, pvre.